Dept.

Dept.

L’any 2001, quan s’estaven esgotant totes les fórmules que havien fet fins llavors del rock cantat en català una alternativa al pop-rock que aquí escoltàvem en altres llengües, l’edició d’ “Estació zero” va donar un cop d’atenció inesperat. Quatre músics de Manresa, amb experiència en bandes que havien aportat alguns arguments interessants als que coneixien els sons elaborats a la Catalunya central, van posar damunt la taula una col·lecció de cançons que inspirava confiança en les possibilitats d’una fórmula que, amb noves proves a la mà, més que gastada es revelava com no prou explotada. “Estació zero”, el primer disc de David Rosell, Txero Albà, Pere Borralleras i Gabi Codina, és a dir, Dept., sonava tan poc acomplexat, tan poc condescendent i amb tantes ganes de ser “només” un disc de rock que es va convenir que érem davant una aparició renovadora, sobre la qual encara podia allargar-se el discurs, de vegades massa complement, de la música en català.

Tant es va entendre així que el grup rebia el mateix any del seu debut, per votació popular, el premi Enderrock a la banda revelació. Dos anys més tard arribava, amb “Sensacions”, la confirmació que Dept. era un projecte sòlid; no pas una casualitat, sinó una realitat amb veu pròpia. Les guitarres vigoroses i britanitzades i la veu delicada i nerviosa de David Rosell; les bases rocalloses i molt calculades del baixista Pere Borralleras i el bateria Gabi Codina i l’aportació imaginativa i embolcallant de Txero Albà donaven un nou fruit el 2005 amb “Visions”, un tercer disc definitiu en la consolidació de Dept. com una de les bandes més coherents amb el seu argumentari de les que havíem escoltat en molt temps a Catalunya. Sense alçar la veu més del necessari però amb les coses clares: Dept. demostrava en tots els registres (a l’estudi, amb minuciositat, i als directes, de tall impecable) una incòmoda confiança amb una actitud personalitzada i innegociable. Un posat amb què van sortir reforçats dels seus concerts a Irlanda, Marroc, Holanda i al Liet Festival de Leeuwarden, un currículum internacional no rellevant, potser, però sí significatiu de les ambicions (realitzables) del grup.

I ara arriba “Equilibri”. Un salt endavant? Més aviat una reafirmació madurada de com sempre ha volgut sonar el grup, amb gust pels matisos i el detall, amb algunes racions d’inconformisme estètic i una vocació, malgrat tot, de reserva estilística: no es tracta d’inventar el que ja no pot ser descobert, sinó d’encaixar-se de manera solvent en la música que has mamat i amb la que has crescut.

Si temes com “Tot el que més desconeixo”, “Poetes”, “Quan alguna cosa”, “Equilibri” o “Encendre”, per dir-ne alguns, us entren a la primera, bingo, però és que encara no els heu escoltat prou: milloren amb el temps.

• Web