Estanislau Verdet

Estanislau Verdet

L'Estanislau Verdet és l'alter-ego Lletgista de Pau Vallvé.

El disc “Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest” és un cant al Lletgisme, un disc que no pretén ser original, ni d'autor. No pretén tenir un estil propi. És senzillament un “divertimento”.

El disc barreja l'absurd, la passió per allò que és lleig, la crítica, la ironia, la diversió i els sentiments, amb una gran dosi de vergonya aliena i un punt de naïf. Però en el disc tampoc hi apareix l'absurd per l'absurd. Totes les cançons tenen un sentit i un missatge però es poden disfrutar sense necessitat de trobar-lo.

A nivell musical, d'estil no n'hi ha ja que la música ha estat entesa com a “banda sonora” del personatge que, en cada moment, l'Estanislau parodia/critica o del tema del que es parla.

Les cançons majoritàriament parodien, critiquen o ridiculitzen temes com els snobs, a la cançó “Farsant per la font del gat”, els músics de balades horteres que van pujant de to, a “Himne”, la generació d'Internet que puja, a “Ja tinc el teu Mail” (evidentment aquesta és un Reggaeton) o la normalització lingüística, en el tema “Per fer país insultem en Català”. Però també hi ha peces més serioses com “Ni tu ni jo” o “M'agradaria ser un Lemür” que parlen més de la solitud i del desamor, sempre des de l'òptica lletgista però sense deixar de tractar-los amb serietat: “Tu podries ser un Mp3 per no ocupar tan lloc en el meu cor...”, “M'agradaria ser un Lemür que no sé com son, i no pensar en tu...”

El Lletgisme és un corrent artístic/humorístic basat en la ironia i en la crítica que no dóna suficients claus, d'entrada, per saber que es tracta d'humor/art (fet expressament). És una espècie de passió per el que és lleig o cutre, com a mitjà d'expressió que crea, d'entrada, vergonya aliena al que no hi està familiaritzat.

És un contraesnobisme snob: “Siguem cutres i estiguem-ne orgullosos!!” És el nou elitisme: “Lo guai ara és ser Lletgista”. (tot amb un punt de mofa i parodia del que és snob).

El Lletgisme i l'Estanislau Verdet no comencen ni acaben en aquest disc, el món lletgista de l'Estanislau resideix bàsicament a Internet, en el seu blog “Yamshes en Escabetx” (http://estanislau-verdet.blogspot.com) on, diàriament, tota mena d'adeptes d'aquest moviment i algun despistat interactuen amb l'Estanislau. Al blog també hi ha les lletres, les explicacions i altres curiositats del disc com les crítiques no-professionals (que deixa la gent que te el disc) o el club de fans “Llamàntols en Zel (amics del Lletgisme)”.

Biografia

Pau Vallvé Navarro (Barcelona 1981) ha composat les bandes sonores de “ZULO”, “Esto no és un Cuento” o les encara en procés “El Último Invierno” i “Suspicious Minds”. Ha fet de productor musical de “1st Aid Kit”, “Insomni”, “Jordi Santanach Jazz Trio” i de discs propis com “Postdiluvian” (Post-Rock en anglès), o el mateix “Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest”. Ha fet músiques per Porca Misèria (sèrie de TV3), pel disc “SuperXiula” del Club Super3, pel MNAC (Museu Nacional d'Art de Catalunya), per “Una Mà de Contes” de TV3, per anuncis de publicitat (TMB, Lu, Mallorca, etc) o les sintonies de Boca Ràdio, entre d'altres.

Abans de fer carrera en solitari va tocar en grups com: Experiment Zero, Freak Out, Egon, Oak, Great Spirit Of Old Aromas, etc. Ha treballat de professor de bateria, de producció musical, d'harmonia i de percussió.

Pau Vallvé va començar a tocar la bateria als 3 anys, a estudiar música als 6, a tocar en grups als 10 i va treure el seu 1r disc als 15. Toca tots els instruments en els seus discs (piano, guitarra, baix, bateria, programacions, veus, etc), s'ho grava i s'ho mescla tot ell al seu estudi. A part d'estudiar música, primer clàssica i després moderna-jazz (dels 6 als 21), va estudiar Producció i postproducció d'àudio (So). Va estudiar també un temps Belles Arts i es fa els dissenys i portades, a part de pintar quadres i fer el còmic de la contraportada de la revista “La plaça del Xurro”.

• Web